Durant l’adquisició i desenvolupament del llenguatge i la parla poden aparèixer dificultats que impedeixen una integració adequada del llenguatge, tant oral com escrit, afectant d’aquesta manera les capacitats comunicatives. La logopèdia tracta els principals trastorns que afecten la parla i a l’estructuració del llenguatge que pateix la població infanto-juvenil i adulta. El nostre equip de logopedes valoren els pacients tenint en compte cada cas i estructuren un tractament totalment individualitzat, per tal d’aconseguir un treball a mida i eficient.


Dificultats i trastorns més habituals

Relacionats amb el llenguatge oral

Dislàlies

Les dislàlies suposen un trastorn funcional, són alteracions en l’articulació d’algun o alguns fonemes, bé per absència o alteració d’alguns sons concrets de la parla o per la substitució d’uns sons determinats per uns altres de manera incorrecta. Les dislàlies es donen en persones que no mostren patologies del sistema nerviós central ni dels òrgans fonoarticulatoris a nivell anatòmic. Poden afectar a qualsevol vocal i/o consonant.

El nen en el seu desenvolupament no ha pogut resoldre els aspectes pràxics o discriminatoris que intervenen en la normal adquisició de la parla. Poden ser motivades per diverses causes, però a banda de la dislàlia d’evolució que forma part del procés normal d’adquisició del llenguatge, ha de ser tractada el més aviat possible per tal d’aconseguir la seva rehabilitació.

Retard del llenguatge

Es defineix com la no aparició del llenguatge a la edat cronològica normativa. El nen pot presentar el patró general de llenguatge corresponent a una edat inferior. No hi ha causa relacionada amb un dèficit auditiu o un trastorn neuurològic. L’afectació es dona generalment  a nivell fonològic (parla infantilitzada i/o errors en la pronunciació), a nivell semàntic (pobresa en el vocabulari expressiu, dificultats en la comprensió) i a nivell morfosintàctic (frases molt simplificades, manca d’utilització d’articles, substantius…)

Disfèmia

Conceptualment podem definir la disfèmia com un trastorn de la fluïdesa verbal en el qual no es donen anomalies orgàniques i es caracteritza per les interrupcions verbals que afecten al ritme del llenguatge i a la melodia del discurs.

Tartamudesa

Apareix entre els 7 i els 10 anys. És la disfèmia pròpiament dita, la patològica. Per part de la simptomatologia associada, trobem en primer lloc les manifestacions lingüístiques (ús de falques verbals, perífrasis i llenguatge redundant, alteracions sintàctiques i frases incompletes i abús de sinònims). Després hi ha les manifestacions conductuals (retraïment i logofobia, reaccions d’angoixa i ansietat a l’hora de comunicar-se, manifestacions emocionals de rubor i timidesa) i les manifestacions corporals i respiratòries.

Disfonia

La disfonia és qualsevol alteració que es produeix en l’emissió de la veu. En l’àmbit no mèdic se la coneix com ronquera i afonia, i es tracta d’una alteració d’una o més de les característiques acústiques de la veu. El trastorn pot ser momentani o permanent i afecta generalment en el timbre, la intensitat i l’alçada tonal. La afonia és l’alteració màxima de la disfonia, la pèrdua total de la veu. La hiperfunció vocal és origen de patologies com els nòduls de cordes vocals, els pòlips o l’edema de corda vocal.

Disfasia

La disfàsia és un trastorn del llenguatge caracteritzat per provocar dificultat per parlar i/o comprendre el discurs parlat. Les persones amb disfàsia poden no ser capaços de parlar utilitzant frases coherents, poden tenir dificultats per trobar les paraules adequades. La disfàsia sol ser molt frustrant per al pacients, ja que la capacitat de comunicació pot estar molt limitada per les pròpies dificultats del pacient. Aquesta afecció també pot ser frustrant per als cuidadors i familiars, sobretot si el pacient té problemes per entendre i seguir instruccions.

Disglosia

La disglòssia fa referència a un trastorn en l’articulació dels fonemes d’origen no neurològic central i provocat per lesions físiques o malformacions dels òrgans articulatoris perifèrics. Tenint en compte l’òrgan perifèric de la parla afectat en el que es produeix la malformació es poden distingir diferents tipus de disglòssia, com Labial, Mandibular, Dental, Lingual i Palatina.

Disartria

La disàrtria és una condició que es produeix en la parla distorsionada. La causa és la dificultat per controlar o coordinar els músculs que es fan servir quan es parla, o la debilitat dels músculs. La disàrtria sovint es caracteritza per dificultat per parlar o parlar lentament, el que fa que pugui ser difícil d’entendre. Els músculs poden estar febles o completament paralitzats o pot ser difícil que treballin junts.

Relacionats amb el llenguatge escrit

Dislèxia

El trastorn específic del llenguatge, o més conegut com a dislèxia, és un trastorn de l’aprenentatge de la lectoescriptura, de caràcter persistent i específic, observant alteracions en la capacitat lectora on s’aprecien confusions, inversions i alteració de l’ordre de lletres, que es dona en nens que no presenten cap altre tipus d’afectació a nivell psíquic ni social.

Disgrafia

És un trastorn que afecta a l’escriptura tant en forma com en expressió i contingut. Les disgafies es poden produir a causa d’una lesió, traumatisme o accident cerebral, afectant en l’habilitat per escriure o en el moment de l’aprenentatge inicial de l’escriptura.

Disortografia

És tracta d’un trastorn específic de l’escriptura on s’observen errors a nivell ortogràfics i d’escriptura com a conseqüència de problemes en la percepció de temps i ritme a nivell fonològic, dificultats en la discriminació auditiva i discriminació de fonemes, afectació visual que pot provocar rotacions, substitucions i inversions de lletres o grafemes, dificultats en l’expressió gramatical o l’alteració de l’anàlisi conceptual de les paraules provocant unions i fragmentacions.

Alteracions orofacials

Deglució atípica

La deglució atípica consisteix en  la posició inadeqúada de la llengua durant l’acte de la deglució. Es caracteritza per aquells moviments compensatoris que es desencadenen per una inadequada activitat lingual en l’acte de deglutir, a exercir una pressió anterior o lateral de la llengua contra les arcades dentàries o sobre el maxil·lar superior o inferior; és a dir, la llengua es posiciona entre els incisius, recolzant-se en la seva cara posterior, exercint així una pressió contra ells durant la fase de deglució.

Respiració Oral (Síndrome de la respiració bucal)

La respiració oral és un hàbit molt comú en pacients en edat de desenvolupament, a causa d’obstruccions de les vies aèries superiors, adenoides inflamades, etc. Tot i que la majoria d’aquests pacients pot respirar pel nas i per la boca, quan la respiració per la cavitat oral es torna crònica, comencen a existir canvis tant a nivell d’oclusió com a nivell facial.

Les causes poden ser al·lèrgies cròniques, hipertròfia de les amígdales, pòlips nasals, desviació de l’envà nasal, constricció de les vies respiratòries superiors o retrocés de la mandíbula produït per la succió digital (xuclar-se el dit), entre d’altres. Pot ocasionar maloclusions dentàries, síndrome de la boca seca, mal alè, càries i malaltia periodontal, postures del cap, del coll i del cos alterades, asimetria facial, trastorns de la son i baix rendiment.

Ir a la barra de herramientas