Necessites més informació? Vols concertar una visita?

Pots contactar amb nosaltres emplenant el següent formulari:



    Assessorament a pares i mares

    En moltes ocasions hem escoltat el tòpic de que els nens arriben sense manual d’instruccions. Aquesta expressió sol sorgir davant de situacions on els pares no han sabut com actuar, i és que des de que neixen hem d’afrontar tot tipus de dificultats i tensions que boicotegen la bona dinàmica familiar.

     

    L’assessorament per a pares és una eina d’assistència i entrenament individualitzat al cas concret que presenten els pares. Primerament, un professional avaluarà la problemàtica i a continuació, es realitzarà el treball d’assessorament per a que els pares puguin tenir al seu abast eines i estratègies per promoure una educació feliç, equilibrada i sense desesperació.

     

    Els temes més concurrents en l’assessorament correlacionen amb les problemàtiques i afirmacions recollides en les entrevistes realitzades a les famílies que han rebut suport al CIM.

    A continuació mostrem els diferents àmbits d’actuació i les preocupacions més freqüents amb les que els pares s’enfronten cada dia.

    Àmbits d’actuació

    “El meu fill no fa cas, li costa aprendre les rutines i assolir responsabilitats. Acabem enfadant-nos i després em sento culpable. No vull cridar o perdre els nervis”.

    “M’explica molt poques coses. He d’anar fent preguntes i ell ni deixa de mirar la tele o de jugar amb el mòbil”.

    “Em contesta i diu paraules malsonants, no el reconec i ja no sé com parar-lo. Es posa agressiu i acabem discutint i enfadats. Les amenaces i els càstigs ja no funcionen, diu que tot li dona igual. Ja no sabem què fer”.

    “A l’escola ens han cridat l’atenció pel seu comportament, molesta i distreu als companys, treballa poc i ha tingut una baralla”.

    “No fa cas quan li dic que vagi a dutxar-se, sempre he d’enfadar-me, deixa la roba tirada al terra i no hi ha manera de que faci el seu llit. Té l’habitació desordenada, li costa preparar-se la cartera i la bossa d’esport”.

    “Pel matí sempre acabem enfadats, no hi ha manera que es vesteixi ràpid. Hem d’anar al darrera per tot”.

    “Li costa col·laborar o fer alguna cosa per tots, com ara para taula, posar els plats al rentaplats, llençar les escombraries o treure a passejar el gos”.

    “Menja molt a poc a poc. El menjar es fa etern, jo em poso dels nervis i acabem enfadats. A vegades li acabo donant tot i que sé que ja és gran i està mal fet. No sóc capaç de deixar-lo sense menjar”.

    “El meu no para de menjar en tot el dia, menja amb ansietat i quan no el veiem va a la nevera i menja de tot barrejat i sense parar, crec que té molta ansietat i la calma d’aquesta manera”.

    “Sempre menja el mateix: patates, carn, olives… tot el que li agrada, però no vol provar la verdura ni la fruita. Estem preocupats perquè no està fent una alimentació equilibrada. Si insistim s’enfada i l’hora del dinar es converteix en una discussió continuada”.

    “Li he d’estar a sobre quan fa els deures. Es distreu amb una mosca, s’aixeca de la cadira i no para de dir tonteries, al final acabem enfadats. Fins que no m’enfado fort no adelanta. Estem dues hores per una fitxa que es podria fer en deu minuts”.

    “S’oblida els llibres i no hi ha manera que apunti les feines a l’agenda. Acabo preguntant jo als altres pares els deures que tenen. Crec que per aquí no anem bé”.

    “No vol fer els deures. L’he d’amenaçar amb treure-li l’ordinador. Es fa molt pesat i desprès, de seguida diu que no ho sap fer. No sabem si es veritat o només vol que l’ajudem a fer-ho”.

    “No sabem què està passant aquest any amb les notes, ha fet una baixada grossa i sembla que no hi pensa posar remei. Si no fos perquè els pares li anem al darrera no es preocuparia i ho suspendria tot”.

    “No sap organitzar-se correctament. Sempre prefereix jugar al mòbil o veure la tele. Després se li acumula la feina i es posa nerviós si li recordem. Hi ha dies que se li fa molt tard i acaba no entregant algunes feines”.

    “El canvi de primària a l’ESO li està resultant molt difícil. Es pensava que s’ho podria treure fàcilment, com sempre, però està portant els primers suspesos”.

    “No sabem si és que li ha passat alguna cosa amb els seus companys, però últimament diu que no vol anar a classe”.

    “És un nen que n’està molt de la seva mare. Cada matí, quan s’ha de separar d’ella i l’hem de portar a l’escola es crea un drama. Tampoc vol que ella marxi a treballar. Diu que no vol que el deixi sol”.

    “A l’hora del pati normalment juga sol. No té un grup d’amics concret i quan toca jugar o fer grups, va canviant”.

    “Diu que no li cauen bé els seus companys de classe perquè li fan enfadar. Quan vol aproximar-se a algú per fer-se amic seu, no sap què dir i ho passa malament”.

    “No el solen convidar als aniversaris i quan és el seu, diu que preferix celebrar-ho amb la família”.

    “No sabem com explicar als nens que ens anem a separar”.

    “Encara no els hem dit res, pensem que són petits”.

    “Des de la separació està més irritable. Em diu que se’n vol anar amb el seu pare i jo no sé què dir-li”.

    “Quan ve de casa de la seva mare arriba molt trist i ensopit, em costa una estona que torni a ser el nen de sempre”.

    “És la primera vegada que estarem tants dies separats. No sé si seré capaç de soportar-ho i ell tampoc està acostumat. No sé com dir-li”.

    “Es fa difícil la comunicació entre els adults, com ho podriem gestionar? No volem fer servir al nen de missatger però a vegades ens és difícil controlar-nos”.

    “La seva mare educa d’una manera i jo d’una altra, crec que estem tornant boig al nostre fill. Què puc fer?”

    “Estan tot el dia com el gat i el gos”.

    “Quant més temps estan junts, més empitjora la situació. Sembla que els haguem de separar permanentment per a que hi pugui haver un mínim de respecte entre ells”.

    “Es barallen sempre que els pares estem al davant. Es xinxen i acaben venint els dos a queixar-se els pares. Al final, decidim el que decidim, sempre està malament i ens ho retreuen”.

    “No saben mantenir un clima correcte a casa. Sembla que sempre els haguem d’amenaçar castigats sense el mòbil”.

    “Aquesta setmana ha mort la seva àvia i no sabem si portar-lo al funeral. Només té 5 anys i pensem que potser és massa petit encara”.

    “Ja fa uns mesos que va morir el seu tiet i, tot i que tenien un vincle molt fort, no ha plorat en cap moment. Pensem que potser encara no ho ha assimilat del tot”.

    “Des de que ha perdut al seu avi ha deixat de ser ell. Està molt preocupat i ens pregunta constantment si el podrem anar a veure. Aquesta situació ens inquieta”.

    “Li costa molt defensar-se davant dels seus companys. Si no ens hi posem els adults sempre s’acaba emportant la pitjor part quan hi ha un conflicte, encara que ell no en tingui la culpa”.

    “És posa molt agressiva quan passa alguna cosa que no li agrada. Tracta malament als altres nens i després es posa trista perquè la deixen de banda”.

    “Li costa molt prendre decisions. Sempre li dóna moltes voltes a tot i pregunta als pares, germans o amics abans de decidir-se. Ens agradaria que tingués més seguretat per fer les coses”.

    “Sempre es nega a participar en situacions noves perquè creu que li sortirà malament i que farà el ridícul”.

    “Moltes vegades diu coses dolentes sobre ell mateix, com que es veu lleig, que és tonto o que tot li surt malament”.

    “A l’escola ens ha dit que en moltes ocasions actua negativament o que explica mentides per cridar l’atenció dels seus companys”.

    “Sembla que només viu per a jugar al mòbil. Podria passar-se hores sense fer cas a res més”.

    “A casa, el seu únic passatemps és el mòbil. Ja no demana mai per jugar amb els pares ni amb els germans. Els amics de l’escola també hi juguen, així que ja no queden mai, només per fer partides des de casa”.

    “Quan podem tenir una estona per estar tranquils o estem esperant a algun lloc, mai podem parlar ni fer res junts. De seguida em demana el mòbil i si m’hi nego es posa molt nerviós”.